El ninot blau i els records

Només ell. Ell dins aquell món estrany.
Dins seu no ressonava cap altra pregunta que el perquè del seu abans i després.
Si no saps d’on véns difícilment saps cap on aniràs.

I tornaven a ser les vuit del matí i es va aixecar del llit amb els ulls clucs , adormit i mandrós.
Semblava un dia com qualsevol altre , però en realitat era més especial, perquè va decidir sortir de casa seva, després d’anys i anys tancat i amb la ment totalment en blanc.

Va començar a baixar fins a la plana, lentament degut a les seves cames curtes. El seu cos en moviment cridava l’atenció en aquell paisatge immòbil.
No tenia cap expressió en el seu rostre blau, ni en els seus ulls , ni en la seva boqueta mil·limètrica. Tampoc hi havia ningú que li fes companyia i a qui mostrar-li els seus sentiments, així que no tenia sentit expressar-los.
Mai havia arribat a entendre perquè era d’aquella manera, blau, petit i tou. No sabia d’on provenia, ni qui era, ni el perquè d’estar sol , en aquell món estrany.

De sobte, en mig del silenci, va sentir un crit ofegat, un crit que semblava desesperat i que hagués estat segles sense expressar-se.
I ho tornà a sentir, una vegada i una altra i una altra i va buscar a dalt i a baix , a dreta i a esquerra... fins que va trobar l’origen.
Quan es va acostar va veure que era una planta, i que al seu voltant estava ple de plantes idèntiques. En aquell moment va tenir una sensació estranya, ja que si no tenia records, com de sobte sabia que era una planta?
Aquesta seguia cridant i ell es va ajupir per observar-la. Aleshores va començar a tenir una sensació, com una buidor dins seu que s’anava omplint. I va comprendre que començava a recordar. Aleshores va plorar. I de sobte va saber que era el que havia de fer.

Va tornar cap a casa amb pas decidit, va entrar a les golfes, va agafar una serra i fusta i va començar a serrar. No se sap si va estar mesos o anys, però finalment ho va enllestir.
Va sortir per la porta arrossegant aquella escala immensa , la va recolzar i va començar a pujar.
Va passar els camps, la muntanya i els núvols. Fins que va estar a dalt de tot. Fent servir unes tisores de tallar paper ,va retallar un tros, com una petita finestra fins que aquella fina capa de cel va caure lentament.

Quan va haver baixat, es va asseure al costat de la planta i es va esperar. La terra es va començar a esquerdar i d’allà va sortir d’un bot, un ocell.
El va acariciar suaument i aquella au bruta i plena de terra, el mirà de fit a fit amb curiositat.
Ell amb el dit va assenyalar cap amunt i l’ocell va obrir els ulls com plats en veure aquell forat i comprendre el que significava.
Aleshores va tornar a cridar molt i molt fort , i es va sentir un soroll provinent de les profunditats, i un moviment brusc com un terratrèmol es va apoderar de la terra.

Per fi, tots aquells ocells abandonats , van sortir del subsòl i es van propulsar amb força cap amunt, abandonant l’esclavitud i l’encadenament de les arrels i es van dirigir cap aquell forat al cel, cap a la seva veritable vida.
Desplegant i xocant les ales i formant un remolí , van desaparèixer de sobte per aquell diminut forat.


L’únic que s’havia quedat mirant l’espectacle va ser ell , un nen de set anys. Aquell nen que havía començat a recordar de nou.